Lecturas a la llum d'una espelma.

Una selecció de creacions literaries que han estat o seran publicades per Recerca Editorial

Era un dia d'aquells tan grisos. El cel estava tapat amb un vel de boira trista. Els carrers semblaven més solitaris que mai...

Tan sols els alens ofegats dels arbres de la plaça es deixaven sentir en aquell dia d'hivern.

Els barrerons de l'escala van croixir quan ella va pujar cap al sòtil. Onades de gent de la seva sang, que van riure i van plorar perquè estimaven, crits de dolor ofegats pel passat... No va poder evitar que les llàgrimes li baixassin galtes avall.

No recordava la darrera vegada que havia obert aquella porta. De petita tenia por, era un lloc humit i fosc... I ara s'havia convertit en el resguard de rates i animalons i fins i tot els rajos de sol havien aconseguit il.luminar la intimitat d'aquelles teules.

Encara no sabia ben bé perquè hi havia pujat, era com un sentiment d'atracció superior a les seves forces. Per uns moments la seva ment va ser posseïda pels records, les vivències ... Tota una vida feta miquetes s'apoderà d'aquell ambient.

Va fer un pensament. Finalment s'adreçà cap a la vella caixa de llenya de xiprer i olor d'espígol que guardava les tovalloles de fil i drap de la padrina. Volia rentar el passat, reconstruir, peça a peça, les taques negres que guardava al seu cor.

Ésser lliure de sentiments i estimar tot allò prohibit que un dia li va tancar les portes als seus peus. Era un crit de pietat, sed d'amor i ràbia engabiada.

Tot plegat era ... obscur, embolicat, impossible. La vida li havia marcat un camí pel que ella mai no va passar. No va saber seguir aquelles línies que un dia van ser tan clares i de les que ara tan sols quedaven les petjades.

Estava immòbil, asseguda damunt el trespol fresc i polsós. Semblava posseïda, trasmudada; Va desitjar amb totes les seves forces cremar-se la mà en obrir aquella caixa o despertar d'un malson ... era massa tard.

Aquell gest va fer que s'endinsàs dins un altre món, el que havia estat el seu món.

Allà dins hi havia més que un parell de tovalloles de fil i drap. allà hi havia el bres d'un passat, d'una gent que mai no va poder alenar en Pau.

Uns papers, unes cartes tacades de negre i unes fotografies, era com un trencaclosques, només calia reconstruir-lo.

A poc a poc va anar desfent el llaç que cordava aquells escrits i, una per una, va espolsar les fotografies i les va deixar allà, al seu costat; Aquells somriures eren tan falsos que era molt fàcil imaginar la situació.

Va agafar un full, el que estava més espanyat, hi va passar la mà amb un gest de voler esborrar aquelles lletres però es va decidir i va llegir en veu alta:

"... DE SOBTE LA VENTADA FOU BASSA D'OLI, DINS TOT L'AIRE UNA NOVA FRAGÀNCIA IL.LUMINA LA CONTRADA.

HAN PASSAT HIVERNS I PRIMAVERES I JO, FIDEL A LA MEVA PROMESA, ELS HE VIST PASSAR; HE ENTERRAT MA MARE. ELS GERMANS, UN PER UN, HAN ANAT DEIXANT LA CASA I MON PARE HA PASSAT ELS DARRERS DIES ASSEGUT A LA CARRERA MIRANT CAP A PONENT".

Les lletres no eren gaire clares i no va ser capaç d'acabar les darreres línies.

Es va aixecar de sobte, s'havia espantat. Després es va tranquil.litzar mirant ploure per un finestró. Les gotes eren clares i harmòniques i la terra semblava contenta de rebre-les. Aquella imatge l'encoratjà.

Una bufada de vent la va sorprendre mirant al cel, hi va topar ben ple, però encara va trobar un racó per endinsar-se i escampar aquells papers que ella havia deixat a terra, ho va interpretar com una resposta al seu crit d'ajuda.

Va girar la vista i va començar a caminar, mentre ho feia pensava que estava passant per damunt una estora de records ... Es va sentir incòmoda, ridícula, i no entenia perquè.

Va pensar si realment serviria de res recordar tot allò, tanmateix allò formava part de la màquina d'un tren que ja havia arribat al seu destí i s'havia consumit lentament.

Es va aturar; allà enmig, dreta, embadalida ...

Va baixar els ulls a terra, volia plorar i no podia. No era tristesa, però, el que sentia.

"SENT MOLT ENDINS UN ESTRANY SENTIMENT QUE M'EMPENY A ESTIMAR ...

ÉS COM UN LLUM QUE S'ENCEN A LA NIT QUAN LA FOSCA CONVIDA A PLORAR ...

LLUM DINS LA TENEBRA, FOC DINS LA FREDOR. ÉS COM UN CRIT D'ESPERANÇA, UN CRIT D'ATENCIÓ, UN SOMNI D'AMOR."

Es va sentir identificada amb aquelles paraules. Va agafar aquell full i el va tornar a llegir en veu alta. Ara ho veia clar. Havia entès el sentit d'aquells papers: ella era la responsable de reviure aquella història, de fer néixer, un altre cop, aquelles vivències, aquells sentiments.

Havia arribat l'hora de complir la seva tasca. Va agrair al vent aquella escampadissa, tal vegada mai no hauria llegit aquells papers, s'hauria resignat i els hagués enterrat per sempre més dins l'oblit. Però ara no. Es va agenollar i va arreplegar tots els papers i en va fer un caramull. N'hi havia molts, tal vegada més de cent, però no els va contar. Quan els llegia va veure que no eren tots de la mateixa persona. Va imaginar, però, que eren dues dones.

Dues dones que portaven les mateixes arrels però que havien seguit dos camins diferents.

Eren dues germanes que havien escrit la seva vida a través del cor i la seva ment, sense cap intermediari que imposàs les seves lleis.

Una contava la seva infantesa. Començava als primers anys que ella recordava i s'aturava a la mort del seu pare. Havia escrit també, unes cartes. Recordances de la guerra, del patiment ...

L'altra havia marxat de Mallorca de ben petita. La seva mare la va donar a una senyora rica que no podia tenir infants a canvi d'unes terres. Però la senyora va morir i amb ella se'n va anar l'alegria de la casa.

Idees frustrades, sentiments d'odi, lleis imposades ... Resignació. Aquella havia estat la solució de tants d'anys de patiment.

Va haver de suposar que després de molts anys es van fondre en una dolça abraçada. Una trobada trista però valuosa.

Es va quedar immòbil, amb la mirada fixa al sostre, pensava. Va mirar quina hora era però no ho va veure. L'espelma que havia encès ja s'havia apagat del tot. No importava. Sabia que era tard però tanmateix ningú no l'esperava, així que no es va moure.

Se sentia cansada, les cames i els braços li pesaven i els ulls es tancaven. Però no volia dormir. No tenia son.

Es va aixecar.

Va baixar les escales.

Va ensopegar amb una cadira i va caure.

Es va tornar a aixecar.

Va obrir.

Va sortir al carrer.

Va mirar al cel.

I va cridar amb totes les seves forces. Llavors, lentament, d'entre els núvols, aparegué la lluna blanca.